Tocarà construir poder popular

Guillem Vila Ribas | 19/02/2025

La meva habitació / Guillem Vila

Porto setze mesos ja en aquesta ciutat. De certa manera ja l’he normalitzat en el meu dia a dia. Que em desperti el camió de les escombraries, agafar les poques forces que tinc en aquell moment del dia, alçar-me, vestir-me i saludar als meus companys de pis que amb el temps s’estan tornant part de la meva família. Sense esmorzar sortir espitat del pis per agafar el metro, un cabàs de desil·lusions i penes que circula permanentment sota el florit paviment de Barcelona.

Arribar a la feina, saludar al personal i sentir que això és tot, que aquí s’acaba la teva existència, com un tren que transita una via desgastada pel fregament constant del temps.

Vaig a esmorzar, a la cafeteria de sempre. Ja em coneixen.

– Bon dia Guillem, cafè i croissant? – Em diu aquella veu càlida i amb accent marcat

– Sí com sempre! – Dic jo mentre agafo el diari del dia.

Tenen la Vanguardia, en castellà. M’ho prenc com un experiment social per saber que es diu des de punts de vista diferents dels meus. És com un joc. L’obro i me’l miro amb ulls dubtosos, a veure què em trobaré, i sempre m’aconsegueixen sorprendre. Avui mentre m’acabava el cafè he pres consciència del pas del temps i de com trobo a faltar el meu poble. No perquè aquí no estigui bé, aquí aprenc moltes coses. Estic obrint la meva ment a altres realitats, col·laborant en formes alternatives de participació i coneixent persones que si no estigués aquí mai coneixeria. Però la melangia omple la tassa ja acabada de records perduts en la meva ment. Tinc clar que aquí no em quedaré per sempre. Que la meva llar està a Argentona. I com molts d’altres joves que hem hagut de refugiar-nos als braços de les grans ciutats, reflexiono... Realment podria tornar al poble? M’hi puc independitzar allà?

La Gentrificació Mata Els Barris / Guillem Vila Ribas

Ràpidament, obro el mòbil, la web d’idealista i em poso a mirar els preus dels lloguers. A vosaltres lectors us ho recomano fer, us vindran unes ganes terribles de cremar-ho tot i de les cendres fer-ne cabanyes de resistència. Torna la problemàtica de l'habitatge com un tsunami a la meva vida, a la vida de tots els que vivim de les nostres mans, a la vida d’aquesta classe treballadora que dia rere dia, embat rere embat, queda més desposseïda i més legitimada a actuar.

Des d’aquella cafeteria del Guinardó encara sento el ressò de claus de les llogateres que, mesos enrere, repicaven pels carrers de Barcelona cercant respostes directes a la seva situació. La indignació dels desposseïts ha trasbalsat els marcs mentals d’aquells despolititzats en el buit del postprocés. Un sentiment que es convertí en ràbia col·lectiva quan les forces executives d’un govern suposadament progressista, de bon matí, varen reconquerir l’espai autogestionat de l’Antiga Massana. Una illa de poder popular enmig de l’oceà turistificat de Ciutat Vella.

La ràbia es transformà en protesta, flama i desconcert, derivant en la consegüent repressió policial. I em pregunto: Com podem confiar en un Estat que per tal de prendre agència política als espais organitzats mobilitzar els seus recursos per blindar un barri sencer en estat de setge? És frustrant com ni vint-i-quatre hores varen necessitar per cobrir les rosades parets d’aquella mítica façana, símbol de lluita, i declarar-ne la recuperació institucional. “No hi ha hagut una desocupació, hi ha hagut una recuperació”, ha destacat el tinent d’alcaldia de Seguretat, Albert Batlle.

Obrers pintant les parets de l'ANtiga Massana / https://beteve.cat/

La foscor d’aquella nit funesta va donar pas al dia, un dia en què calia recosir les forces després de la derrota inicial, i aixecar-se per fer front al següent embat: la Casa Orsola. El ressò mediàtic va acabar amb un desenllaç inesperat, però com sempre, amb regust agredolç. La victòria semblava aconseguida, però només com a simulacre: la lluita per un habitatge digne, fou reduïda a un espectacle consumible, una festa que s’amortitza per ser acceptada per una base popular més àmplia.

Així, es va forçar a l’alcalde del Pla Endreça a pacificar la situació, fent un xec de 9,2 milions d’euros públics al fon d’especulació que amenaçava els residents de la casa. "Cap llogater ni llogatera haurà de marxar de la Casa Orsola", va sentenciar Jaume Collboni (07/02/2025, extret d'Ara.cat), mentre, alhora, amb un altre gest, perdonava multes milionàries als promotors que havien incomplert la reserva del 30% d’habitatge social a Barcelona. Una doble moral que es nega a escoltar, veure ni entendre la situació real. Quantes famílies hauran estat desnonades en les fredes nits d’hivern a la ciutat comtal que ni les fulles dels arbres més alts ni les formigues més petites les hauran sentit clamar.

El Carmel / Guillem Vila

I jo des de la meva posició, com a habitant de pas en aquesta ciutat fantasma, em torno a preguntar… Si ni la capital del país em pot assegurar del cert un sostre, com em puc arribar a plantejar, algun dia, viure en la vila que m’ha criat?

Argentona, un poble sense tren desconnectat de les lluites que es viuen arreu del territori. Un poble que es volia lliure, però que ha quedat atrapada en l’òptica d’un somni burgès que es nega a morir, deixant enrere els seus fills i filles com a refugiats en un espai que no els pot allotjar. El temps sembla haver-se congelat en un lloc on el passat es manté viu en els carrerons empedrats i les façanes de cases modernistes que criden a un altre segle. Un poble, que un dia es va imaginar com a una llar, ara resta disponible només per a uns pocs que s’ho poden permetre. En definitiva, un poble amb molt d’orgull propi i poca visió de futur. I com a resposta, sempre en trèiem el silenci. Un immens desert silenciós que amaga les restes de moviments socials ja perduts en el temps.

Argentona Primer d'octubre del 2017 / Guillem Vila

Falta organització, mobilització i activisme en una política de poble que treballi des dels marges. Falta una visió d’Argentona, no només com un lloc on estiuejar i passar-s’ho bé a la Garrinada, sinó esdevenir referents en els canvis que han de venir enfront dels embats del feixisme i liberalisme mundial. Estem completament desposseïts d’espais populars on poder articular motors de canvi. Passen els anys i el cau continua sense local. Passen els anys i anem perdent aquell entusiasme que l’octubre del disset ens va fer ser un poble. Passen els anys i més joves i no tan joves són expulsats.  Potser tocaria, per una vegada, observar què estan fent els nostres veïns pescadors i ocupar aquests espais tan necessaris. Construir un casal o ateneu popular a Argentona per així reconfigurar la nostra posició com a poble i com a classe.

Escric aquestes paraules entre les quatre parets d’una ciutat que no sento meva.

Tocarà construir poder popular | Guillem Vila Ribas  | 19/02/2025