Se us ha acabat el bròquil

Laura Tapias | 14/02/25

Ara fa quatre mesos que França va quedar commocionada per una notícia què, com una galleda d’aigua freda, va sacsejar consciències i corrompre qualsevol indici d’indiferència.

París de nit / María Fe Celi Reyna

L’escàndol revelava com una dona havia estat drogada i violada durant més d’una dècada per desenes d’homes, amb el consentiment i les gravacions del seu llavors marit, Dominique Pelicot. La revelació va impregnar el país d’un sabor amarg i persistent, el mateix país que, un parell de mesos abans, havia celebrat la unificació de l’esquerra en un bloc per fer front a l’extrema dreta i mantenir a Marine Le Pen fora del govern. Aquesta inesperada victòria, però carregada d’esperança, reunia socialistes, ecologistes, comunistes i la França insubmisa en un gest de col·laboració que albirava un futur més prometedor. Però aquesta efímera il·lusió de canvi es va dissoldre ràpidament amb l’arribada de la notícia sobre el cas de Gisèle Pelicot, que va enfosquir l’horitzó d’una boira espessa, recordant-nos que la lluita per la justícia i l’equitat és encara una tasca pendent, però sobretot, urgent. En poc més d’un mes, el país va passar de creure en la força del col·lectiu a entrar en un estat de desesperança i contradicció que qüestionava la pròpia essència de la humanitat, si és que això no s’havia qüestionat encara.

Gisèle Pelicot / REUTERS

Gisèle Pelicot, una dona de 72 anys, va guanyar reputació arran de la seva denuncia publica, renunciant el seu dret a l'anonimat. Ho va fer sota el lema de; “la vergonya ha de canviar de bàndol”, transformant-se així en un símbol de consciència i denúncia dels abusos sexuals i dels riscos de la submissió química. La seva valentia va encendre una flama d’indignació i solidaritat que es va propagar arreu del món, convertint el seu nom en un emblema per a la lluita contra la impunitat.

Aquest cas ha estat descrit com el “judici del segle”, no només per la seva notorietat sinó per la seva naturalesa macabra. Tanmateix, d’aquesta tragèdia no se’n pot extreure cap victòria. Cap moviment social o polític, inclòs el feminisme, necessita el suport de desgràcies i misèries per justificar-se o assolir els seus objectius. No hi ha bellesa en la crueltat, ni triomfs que puguin emergir d’una història tan devastadora.

Manifestacions feministes contra la violència mascliste en el cas Gisèle Pelicot / REUTERS

Ara és el moment de reflexionar sobre les restes que deixarà aquest cas. N’hem après alguna cosa? Si algun aspecte clau en podem treure, és que sembla que la impunitat dels agressors comença a esquerdar-se. Els darrers anys han estat testimoni d’una caiguda progressiva de noms vinculats a les altes esferes polítiques i culturals: homes privilegiats i poderosos que van ser exposats públicament i obligats a respondre pels seus actes. Aquesta onada de denúncies, vinculada al moviment #MeToo, ha tret a la llum nombroses situacions d’abusos i agressions sexuals en àmbits públics, evidenciant la caiguda de la impunitat i el trencament de la cultura de la violació.

Entre aquests casos destaquen figures com l’exportaveu de Sumar, Íñigo Errejón; el reconegut tenor, Plácido Domingo; l’exdirector de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo; i, més enllà de les nostres fronteres, l’onada d’escàndols que va envoltar el productor de cinema estatunidenc Harvey Weinstein i les acusacions al raper i compositor Sean Combs, més conegut com a Diddy, entre d’altres. Tots ells comparteixen ser personatges acomodats en un sistema heteropatriarcal que durant massa temps els ha protegit, però que, poc a poc, es veuen sotmesos al pes de l’escrutini públic i judicial.

Ha començat el ‘Me too’ de les periodistes catalanes. / Media.cat

No sé fins a quin punt Gisèle Pelicot ha pogut influir en aquest procés, però és evident que la seva determinació ha contribuït, d’una manera o altra, a recolzar aquest moviment. La seva història s’erigeix com un testimoni de resistència i encoratge a les víctimes a alçar la veu, com el cas de l’actriu i presentadora de televisió Elisa Mouliaá, denunciant no anònima d’Errejón.

El cas de Gisèle Pelicot marca, a més, un punt d’inflexió en la manera com s’aborden els abusos sexuals, especialment aquells que es produeixen dins de l’àmbit domèstic i en les relacions sexoafectives. Així, aquest fet pot derivar en un canvi de paradigma dins del sistema judicial francès, obligant-lo a repensar les seves estructures i mecanismes. Ara doncs, França i el món sencer observen atents el desenllaç d’aquesta esgarrifosa història que, per primera vegada i en paraules del periodista Juanlu Sánchez, no serà recordada per la brutalitat dels agressors, sinó per la dignitat de la víctima.

Se us ha acabat el bròquil |  Laura Tapias  | 14/02/25