Resum 2024: Enfangats en la misèria
- Guillem Vila Ribas
- Dec 31, 2024
- 4 min de lectura
Guillem Vila Ribas | 31/12/2024
"Una pluja freda que precipita sang i rega camps sembrant llavors de ràbia. El que em pregunto jo des de la llunyania és, qui collirà els fruits d’aquesta indignació col·lectiva?"
A la finestra se sent ploure. Fa unes hores que plou, però ara de forma enèrgica. Galledes i galledes d’aigua cauen com si tractessin d’apagar un incendi descontroladament inexistent. Aquí, a l'oficina, tot sembla molt tranquil, malgrat que ens han avisat que en algun poble de la zona els carrers ja tenen pams d’aigua, el govern no diu res. Són les set de la tarda, marxo cap a casa amb la barca en rodes que sembla que s’ha convertit el meu cotxe no sé si podré arribar a casa, el govern de la generalitat continua sense dir res. Fang, aigua, sorra, pals, pedres. El meu cotxe cau a la deriva de la riuada, mentre jo, agafat a un arbre, inundo els carrers de llàgrimes de desolació. El mòbil comença a tronar amb una alarma cridanera que com un eco rebota en cada cantonada del meu poble natal. Són les vuit i onze de la vesprada i ens avisen que hem d’anar amb compte i jo el miro desconcertat, amb l’aigua al coll. Fang, aigua, sorra, pals, pedres, foscor, fred i por.
Em nego a pensar que no es podia fer res més. Sabem que la naturalesa és preciosa i virulenta a parts iguals, però la incompetència és humana i si no s’arranca d’arrel es multiplica i es transforma en impotència i dolor. I això és el que va passar aquell 29 d’octubre a diferents pobles del País Valencià i altres de la península. Una pluja freda que precipita sang i rega camps sembrant llavors de ràbia. El que em pregunto jo des de la llunyania és, qui collirà els fruits d’aquesta indignació col·lectiva? Seran associacions d’esquerra promovent els serveis públics com a garants de la protecció social, o seran els grupuscles reaccionaris que, aprofitant-se de la situació, infiltraran un relat combinat d’antisistema, xenofòbia, populisme i rebel·lia descontextualitzada. Qui sabrà d’aquest blat roig construir un projecte de futur?
Encara que siguin preguntes complexes, més difícils seran d’acceptar, segons el meu criteri, els seus resultats. Hem pogut observar enguany com l’extrema dreta i els seus discursos estan guanyant la guerra política, cultural i moral. En un any com el que hem tingut, on gairebé mig món s’ha trobat a les urnes per decidir el seu futur, hem pogut constatar com personatges radioactius i populistes de la talla de Milei a Argentina, Trump a EEUU, Meloni a Italià, Le Pen a França i els neonazis de l’AfD a Alemanya avancen electoralment fins i tot aconseguint victòries aclaparadores. Això ho aconsegueixen incentivant el vot d’una classe treballadora polimòrfica acomplexada però també desprotegida i ignorada per les esquerres arreu del món.
Un any en què, paral·lelament en aquests discursos xenòfobs, la ruta atlàntica de migració a les Canàries esdevenia la més mortífera del món amb gairebé 10.000 persones ofegades. On arriba la decadència humana en permetre tals nivells de barbàrie? Simplement, penso que les dades ens paralitzen i saturen, com veure un tsunami a la llunyania de proporcions bíbliques. No dimensionem el que representa ofegar-se a una pastera buscant millorar la vida dels teus fills, ni tampoc dimensionem el que representa que un Estat defensat i reconegut internacionalment estigui un any més perpetuat un genocidi contra el poble palestí.
En data d’octubre del 2024, ja havien mort més de 42.000 persones palestines, entre elles més de 13.300 infants, i ferides més de 97.000. L'escala d’aquestes accions és difícil de quantificar. Des de la destrucció material i de les infraestructures, passant pel desmantellament dels seus sistemes de subsistència, l’exili i expulsió de la població, fins a l’ensorrament dels diferents centres de caràcter cultural, nacional i/o religiós. És una aniquilació com a poble i això costa molt de digerir des de fora.
Vivim un moment de crisi social, amb guerres arreu, un neoliberalisme rampant entès ja com a normal per una societat desposseïda, una opressió patriarcal que s’ha cobrat a l’Estat Espanyol amb 91 feminicidis en només aquest any, un negacionisme emergent de l'emergència climàtica, i una pèrdua d’identitat nacional del nostre poble.
És amb tot això que expresso que ens estan guanyant la guerra política, cultural i moral. Quan el “nou cicle” promès pel nou president de Catalunya, el més espanyolista en anys, fa olor de ranci i de caduc, és el moment de renéixer.
Contra aquest pessimisme inoculat a la idea general de canvi social, han sorgit enguany nous moviments que aferrant-se als drets primaris com al de l’habitatge han ressorgit de les cendres aconseguint reorganitzar una classe adormida. La raó és que, a qui no té pa, ni aigua, ni sostre, el que li queda és la lluita i la supervivència. Veurem com aquest 2025 continua aquest moviment, si queda en paper mullar o roman com a punta de llança.
I aquí estarem, seguint dempeus. Un any més i els que quedin.
Resum 2024: Enfangats en la misèria | Guillem Vila Ribas | 31/12/2024
Comentários