Nacionalisme subterrani

Guillem Vila Ribas | 12/07/24

Els petards esclataven en una calorosa nit d'estiu, entre crits dels veïns de l'escala i una emoció de joia que en temps s'havia contingut, però ara es desbordava com un esclat social. Gent vestida de roig ocupava els carrers de la ciutat comtal, clamava "yo soy español, español, español" i deixava pressionat el clàxon en senyal de celebració.

Jugadors celebrant l'accés a la final (2023) | ALBERTO ESTEVEZ (EFE)

En aquest article no em posaré a jutjar els gustos de la gent amb el futbol, ni tampoc què fa que tanta gent catalana segueixi la selecció espanyola i se la consideri seva. Només vull mostrar com aquestes formes d'oci, les quals de la bandera nacional en fan un equip, com les Eurocopes, els mundials, les olimpíades o Eurovisió; no deixen de ser eines dels estats per a l'exaltació nacional i el sentiment de pertinença. Esdevenen, per tant, mecanismes d'un nacionalisme expressat de forma apolítica, un nacionalisme subterrani, el qual té profunds efectes sociològics en la formació de la identitat nacional dels ciutadans.

Segons Villena Fiengo (1998), el futbol és un dels principals espais de celebració del nacionalisme en les societats contemporànies. Aquest esport ha aconseguit una simbiosi amb el nacionalisme a través de diversos mecanismes, incloent-hi la seva organització internacional i la seva capacitat per mobilitzar passions nacionalistes a gran escala. En ells s'hi crea una competència entre nacions que va més enllà del terreny esportiu o cultural, fomentant un sentit de pertinença i orgull identitari que es reflecteix en les celebracions públiques, els símbols nacionals i el llenguatge utilitzat pels seguidors.

Però, d'on prové aquest sentiment d'exaltació nacional?

El nacionalisme com a concepte i moviment polític es va començar a desenvolupar a finals del segle XVIII i principis del XIX, coincidint amb l'era de les revolucions i la caiguda de les monarquies absolutes. La Revolució Francesa (1789) és sovint citada com un dels punts d'inflexió clau, ja que va promoure idees d'igualtat, llibertat i fraternitat, així com la sobirania popular i la idea que el poder resideix en el poble i no en els monarques.L'auge del nacionalisme també es relaciona amb la consolidació de l'Estat-nació com a unitat política i administrativa. A mesura que els estats moderns es van anar formant, es va desenvolupar la necessitat de crear una identitat nacional comuna que pogués unir la població sota un mateix sentit de pertinença. Això es va aconseguir a través de diversos mecanismes, com ara l'educació pública (espais on els joves aprenien no només coneixements acadèmics, sinó també valors, històries i tradicions que reforçaven la seva identitat nacional) la llengua comuna, els símbols nacionals (banderes, himnes) i les institucions estatals que reforçaven la identitat nacional (Villena Fiengo, J. 1998).

Però el sentiment nacional no només es construïa en les escoles i en les institucions, sinó que s'havia de naturalitzar en entorns més relaxats, on no ets conscient que estàs sent inculcat, on el nacionalisme està submergit sota un oceà d'emocions i vivències. Podríem dir que aquests espectacles als quals fem referència no deixarien de ser, en lingüística antropològica, "rituals nacionals" (Villena Fiengo, 1998). Els rituals nacionals, tal com explicava Villena Fiengo (1998), són pràctiques simbòliques que reforcen els vincles entre els individus i la nació a partir de l'exaltació emocional. Aquests rituals inclouen cerimònies oficials, commemoracions històriques, celebracions de victòries esportives i altres esdeveniments públics que tenen la capacitat de mobilitzar grans masses de gent i generar un sentiment d'unitat.

Així doncs, podem constatar que els esdeveniments esportius on es competeixen per estats són mecanismes de reafirmació d'ells mateixos i de socialització de tal nacionalisme.

El futbol com a eina política i simbòlica

Tot i que el futbol sovint es presenta com a apolític, la seva organització i la manera en què es gestionen les seleccions nacionals reflecteixen interessos polítics i qüestions de sobirania. El fet que seleccions nacionals com la catalana o la basca no puguin competir en els mateixos espais que les seleccions nacionals és una prova de com el futbol i altres esdeveniments similars poden servir com a eines per reforçar la homogeneïtzació de l'estat i limitar les expressions de nacionalisme regional, el qual és sempre de resistència.

Aquesta limitació té a veure amb el poder simbòlic que tenen els espais com el futbol en imposar la idea de l'Estat-nació de forma més discreta però igualment efectiva. Mantenir Catalunya i el País Basc sense seleccions oficials en les competicions internacionals és una manera subtil de reforçar la integritat de l'Estat espanyol i evitar la fragmentació política i identitària. Així, el futbol es converteix en una eina clau per a la construcció i consolidació de l'Estat-nació, tot i les tensions regionals i les aspiracions d'independència.

En conclusió, el futbol no és simplement un esport, sinó una plataforma on es juguen qüestions de poder, identitat i sobirania.

Selecció basca i catalana demanant la seva oficialitat (2014)

Villena Fiengo, Sergio (1998). El fútbol como ritual nacionalista, Centro Andino de Acción Popular CAAP, Ecuador.

Nacionalisme subterrani | Guillem Vila Ribas  | 12/07/24