II. MÓN SOMNI: Terra - Somni - Resistència

Hauré de fer una Odissea per arribar finalment a la meva llar, malgrat tots els monstres que em trobi en el viatge, arribar a la caseta d'on soc jo, el meu nen interior net de prejudicis i de costums.

Guillem Vila Ribas

26/08/2021

Dibuix Guillem Vila Ribas

La infantesa, quin regal!

És un moment que se'ns permet creure en l'abstracte, en el món imaginari del nostre subconscient. La vida és un joc, un joc on l'objectiu és la simple diversió i l'entreteniment. Una vida de recerca constant de plaer i oci.

Avui, enmig d'aquest espai apartat del món, on els arbres i el fang han guanyat la guerra i imperen com a éssers propis de consciència i substància. On els homes van decidir no violentar. On les fades van decidir no encantar. On tot viu en una harmonia constant i avorrida, una monotonia diferent a la que trobem a la salvatge selva de Nova York. En aquest espai és on es troba la meva ment emboirada per flaixos d'un nen que jugava, un nen que caminava, que reia, que plorava, que vivia en el seu món interior rodejat d'aquest ésser sense rostre. Gea m'envoltava i m'acollia amb les seves mans. Ella connectava amb mi amb una facilitat la qual ara, anys més tard, se'm fa envejable.

Aquest nen era jo, o això diuen, però no m'hi reconec. Malgrat no reconèixer aquell nen, sé que l'infant despitat, perdut, rialler i juganer forma part de mi encara. De la mateixa forma que un nen connecta instintivament amb el seu subconscient; quan ens fem grans l’hem de buscar desesperadament amb les eines que facin falta per poder arribar en aquells nivells profunds de l'essència pròpia.

He de buscar en mi un nen ja perdut en els fils dels records del meu ser per així poder presentar-me formalment amb el meu subconscient. Em veig amb aquestes manetes, amb aquests cabells mal pentinats caminant per un pont més fi que el fil de cosir, lluitant amb monstres del meu passat que m'impedeixen arribar a la llavor de la meva identitat.

- Que fas aquí estúpid, nen perdut i despitat. – va dir el fantasma de la costum, més blanc que el més pur dels astres, més pur que la llum en si, un blanc encegador.

- No trobo el camí cap a casa, la meva llar, i necessito seguir aquest fil, com si "valdosas amarillas" fossin, fins a poder arribar-hi; i ni tu, ni cap monstre que em trobi, podran aturar-me! – va dir ell amb una seguretat digna d'un cavaller.

- I que et fa pensar que hi arribaràs, si no has complert res en la teva vida. – va dir el fantasma, envoltant encara més el nen amb la seva llum cristal·lina, d'uns cristalls que tallaven

- De moment, només l'esperança en mi mateix. – va concloure ell. Seguidament va tancar els ulls i els colors van inundar el seu món. Dins el seu somni el camí era més ample i fàcil de seguir. En el fantasma de la costum ja no se'l veia.

Torno a connectar amb el meu ser. Em trobo en aquest paradís natural i només puc pensar en mi, soc un egocèntric. Observo aquests nens jugant amb pals i pedres, construint cabanes en llocs on no hi havia res, res que importes per la mentalitat humana, asclar. Són aquests éssers creatius, uns superhomes, més que superhomes, nens. De l'essència negada et creen estrelles del firmament. De quatre pedres mal posades creen catedrals altíssimes amb l'ambició de tocar els seus deus. De soroll estrident creen música sense ser-ne conscients.

No puc evitar observar el meu entorn, analitzar-lo, estudiar-lo i transformar-lo a la meva ortografia, millorable però única. M'agradaria reprendre la problemàtica de les bosses de sang, llet i carn, les portes del nostre entendre, de la nostra veritat, del nostre caos. Em qüestiono com aquestes bèsties de llum creativa em veuen a mi. Em sento abromat pel seu poder. Vinculen el meu ser físic, amb el mental i amb la meva conducta i amb tot això, mesclant-ho amb un cullerot en una olla ben gran, cuinen i preparen el meu jo dins la seva cosmovisió.

Fins que no són "educats", "organitzats", "enculturitzats", ells suposen la màxima resistència a la uniformitat de la consciència col·lectiva. Ells suposen un perill per tot el sistema, ja que, a falta de raonaments imposats, busquen de nous. Busquen altres vies per fer les coses.

Per poder transcendir de la quotidianitat, per fugir del món absurdament mundà i simple, per poder ser exomundistes, hem de deixar parlar el nostre nen interior. Deixar que s'expressi en llibertat creativa, sense límits socials i amb infinites possibilitats. Perquè si no hi ha res creat, significa que tot es pot construir. Hauré de fer una Odissea per arribar finalment a la meva llar, malgrat tots els monstres que em trobi en el viatge, arribar a la caseta d'on soc jo, el meu nen interior net de prejudicis i de costums.

---