I. MÓN SOMNI: Bosses de sang, llet i carn

Necessitem fugir d'aquest món en el qual vivim per poder transcendir a la consciència, la màxima raó, el màxim desordre, el màxim caos. Vull arrencar-me els ulls, menjar-me'ls si fa falta, per poder així alliberar-me momentàniament d'aquesta vida mecanitzada que em domestica i domina.

Guillem Vila Ribas

12/07/2021

Dibuix de Guillem Vila Ribas

Existència. Quina bogeria.

Vivim caminant, caminant creiem i creiem morint. Tot amb un principi i un final predestinat però no escrit. Avui no pretenc posar-me existencialista ni res, sinó que és més la voluntat de tractar sobre un pensament recurrent que tinc i que em fa xocar amb la vida ordinària dels pensants transeünts. Els ulls, dues bosses de sang, llet i carn; parts materials i inertes del nostre cos sense vida, ens permeten veure, observar i mirar i, el més important, ens dicten com és el món realment. Malgrat tot, aquest món observable poques vegades pensem que és individual i intransferible.

Aquests binocles dictatorials són intransferibles. No puc arrencar-te'ls i posar-me'ls a mi perquè, malgrat hagi portat a terme la transfusió, el meu punt de vista i el teu no varia. Saben això, sembla lògic pensar que aquests no fan res, que és la seva disposició en un mateix cos, en un mateix individu, la que porta aquesta perspectiva opressiva. De fet, les bosses de sang, llet i carn són la debilitat de l'imperi del materialisme. És en el moment que presidim d'elles, el moment que les ocultem, que les amaguem, que les perforem, que aconsegueixes arribar al món psíquic de la consciència i dels somnis. El món lliure de la costum. Un món inabastable i incontrolable.

Necessitem fugir d'aquest món en el qual vivim per poder transcendir a la consciència, la màxima raó, el màxim desordre, el màxim caos. Vull arrencar-me els ulls, menjar-me'ls si fa falta, per poder així alliberar-me momentàniament d'aquesta vida mecanitzada que em domestica i domina. Una vida imposada que em fa ser falsament feliç en la monotonia i l'estabilitat. Vull morir en un món deforme, irregular, desigual i abstracte; on el menys important sigui qui té la veritat.

De veritats, d'ulls, de genitals, de peus en té tothom. El que falta és conèixer'ls i reconèixer'ls en un mateix per tal d'enfrontar-s'hi. Amb tot això, em fa vertigen els ulls agents.

Em fa vertigen el fet que els altres també tenen ulls, peus, genitals, veritats. Que no soc un individu central en aquest món, sinó que el món està format per individus que es creuen el centre del mateix. Ens creiem engranatges d'una màquina molt més gran; no mentida, ens creiem motors de la màquina que mou a tot el món.

Però realment no hi ha ni màquina ni tampoc món, sinó només subjectes conscients d'ells mateixos amb consciència pròpia reprimida en unes caixes homogènies; uns ulls que ens miren. Unes caixes homogènies buides que em miren. Em miren incansablement perquè no poden no mirar, perquè no mirar és no veure. Em fa por com em veuen tots aquells ulls, aquelles veritats, genitals i peus; consciències vives subjectes a subjectes vius amb consciència.

En el mateix moment que tinc por d'aquestes bosses de sang llet i carn, també en busco la seva aprovació, acceptació, perquè d'elles transcendeix l'inconscient del subjecte dels ulls. Quan connectes amb algú amb una simple mirada, hem de pensar que des de la visió de l'altre també s'està creant un nexe visual amb tu.

Les caixes buides poden convertir-se en portes arcaiques de transcendència mútua i en obrir-se permets compartir aquell món psíquic de la consciència i dels somnis, aquell món lliure de la costum, amb l'altre ser, amb l'altre tu, amb l'altre jo. Quan t'obres amb una persona d'aquesta forma, no hi ha prejudicis ni estereotips que valguin. Esdeveniu centres de vosaltres mateixos.

D'aquesta reflexió amb escriptura automàtica n'extrec una voluntat creativa. Hem de deixar de donar importància al que tenim i donar-ne a com ens sentim. Sempre és millor l'ús de les bosses de sang, llet i carn en aquests nexes d'unió amb els altres que en la mera visió realista dels esdeveniments i materials físics. Una la pots perdre amb el pas dels anys, però l'altra la podràs tenir per sempre. Que no som cap centre de cap món mecanitzat, sinó:

Consciències vives subjectes a subjectes vius amb consciència.