Crònica d’un jove independent

Guillem Vila Ribas | 19/03/24

Sagrada Família emboirada (17/03/24)

Mentre observo la Sagrada Família vestida de boira, prenen un cafè amarg en el menjador del meu pis escoltant les notícies de la ràdio com un matí normal, he començat a plantejar-me com he arribat aquí. Com la vida m'ha portat a viure en aquest racó del món, gairebé desconnectat de relacions prèvies, formant un nou jo. Però no m'he de sorprendre, viure aquí fou un repte que vaig decidir emprendre fa mitjanament un any, quan vaig virar el timó del meu vaixell per redreçar-lo i traçar un nou camí.

Independitzar-me va ser el meu objectiu per mesos, no perquè estigués malament a casa, més aviat perquè necessitava coneixem a mi mateix en altres contextos i des d'altres perspectives. Però, clarament, no ha estat fàcil. Marxar de casa és una cosa que no pots fer d'un dia per l'altre, necessites un procés d'adaptació, perquè si no el trasbals pot ser massa gran.

Treballar, per mi, va ser aquest recurs necessari per perdre la por, despertar les cames i començar a caminar cap al futur que volia ser, sense estar supeditat a ningú. Amb els primers estalvis que vaig començar a reunir pel "projecte BCN", gràcies a diferents feinetes precàries que s'aprofiten dels joves necessitats d'aprendre i diversificar la seva vida, vaig anar col·locant les primeres peces d'un dòmino especial. Sense pressa i amb cura es va anar construint un mosaic de fitxes blanques i negres que, amb el temps, es van arrelar a terra convertint-se en els fonaments que aguantaren aquest piset antic en el qual avui habito.

Les decisions de cada moment, els pisos que finalment no vaig entrar, les feines que no vaig accedir, el màster que vaig escollir començar i la xarxa de persones que vaig anar teixint amb els anys em va portar al moment concret en què amb ganes, nervis i il·lusió vaig portar la primera caixa. D'això avui ja fa cinc mesos, encara que si no ho sabés no et podria dir si han estat dos anys o només dues setmanes. Submergit entre rentadores i roba bruta, passant pel món les escombres i fregones, i acabant enganxat en una paella utilitzada, he après gran part del que comporta viure sol i conviure amb altres.

És estrany tot plegat. En molts aspectes ja ets un adult format amb responsabilitats, pagant mensualment el lloguer, buscant feina, trobant feina, tornant a buscar-ne, etc. Però per altres, continues sent aquell jove estudiant que aprenen dia rere a dia alguna cosa nova, fent deures, treballs en grup, exàmens, etc. A més, pot passar que el nou jo que t'has construït en aquesta ciutat entri en conflicte amb el teu jo del poble, el qual malgrat ja no viure'l tant, tampoc vols que desaparegui. No vull perdre el contacte amb la família, amb els amics i amb les responsabilitats que encara tinc, malgrat que a vegades sembla que estiguin molt lluny. Podria dir que l'R1 s'està convertint en un dels pocs trams segurs que uneixen aquests dos mons. Vull viure l'experiència de l'aquí i de l'ara, però em nego a prescindir de tot el que m'ha precedit. No obstant això, al cap i a la fi, els canvis provoquen canvis, sorpresa!

I de moment això és tot. Han estat cinc mesos emocionants on he pogut adaptar-me, lluitar i sentir-me bé amb les decisions preses, però sabent que aquí no acaba el camí. Malgrat que les cames em pesen, els pulmons em surten per la boca i els ulls se m'emboiren en cada passa, he de continuar. El trajecte ha estat llarg, esquivant pedres, bassals i socs, però aquí continuo corrent amb la mirada focalitzada en un punt en l'horitzó que em guia.

És una cursa de fons i de moment sento que l'estic guanyat, ja us diré en la següent crònica com continua aquest viatge cap a la formació del meu JO adult.

Crònica d'un jove independent | Guillem Vila Ribas  | 19/03/24